meravella diabòlica a l'estela d'un carnaval,
Les carícies sordes tornen a irritar
Trepitja suaument estrany,
Avanceu-vos cap al perill que busqueu
Creus que l'emoció ha disminuït,
Aleshores el mirall distreu
La lògica del tràngol arriba ràpidament i s'entén
Guapo i sense rostre
I sense pes corre la teva imaginació
I ara no és culpa de ningú sinó teva
Al peu del castell de cartes,
Pensaves que mai t'obsessionaria
Pensaves que els llops estarien impressionats,
I ets una pedra que s'enfonsa
Però saps com és agafar les mans del joier,
Aquella processó de pioners tots es van ofegar
A la llum de la lluna són més emocionants,
Aquelles coses que ell sap
Mentre et condueix a través dels somrients bufadors de bombolles a la neu,
Veure la seva sortida és com caure del ferri a la nit
Els inevitables es reuneixen per empènyer-te,
Qualsevol altra veu fa un so tan castigador
Es va convertir en l'assassí del riure,
Poc després et va mostrar què era
I ara no és culpa de ningú sinó teva
Al peu del castell de cartes,
Pensaves que mai t'obsessionaria
Pensaves que els llops estarien impressionats,
I ets una pedra que s'enfonsa
Però saps com és agafar les mans del joier,
Aquella processó de pioners tots es van ofegar
Si tens una lliçó per ensenyar-me,
Estic escoltant, disposat a aprendre
Aquí no hi ha ningú per vigilar-me,
M'enfonso fins a la tornada
Si tens una lliçó per ensenyar, no et desviïs,
No tinguis por
Sense l'última peça de cantonada no puc calibrar,
Anem a gravar-lo