El popurrí de Will Wood i The Tapeworms, 'Obertura de Suburbia/ Salutacions des de Mary Bell Township!/ Cultura (Vampire)/ Love Me, Normally', és una exploració complexa i satírica de la vida suburbana i les normes culturals que la configuren. La cançó s'obre amb una alegre melodia doo-wop, juxtaposada a lletres que dibuixen la imatge d'un barri suburbà aparentment perfecte, amb tanques blanques i salutacions de vacances. Tanmateix, aquesta façana s'enfonsa ràpidament a mesura que la lletra s'endinsa en els aspectes més foscos i artificials de la vida suburbana, com ara 'filferro de pues i trinxeres' i 'panelles publicitàries de camuflatge'. La cançó critica la superficialitat i la conformitat que sovint es troben en aquestes comunitats, on les aparences es mantenen a costa d'una connexió humana genuïna.
El medley continua disseccionant les construccions psicològiques i socials que sustenten la cultura suburbana. Les referències a 'Myers-Briggs' i 'OKULTRA' suggereixen una societat obsessionada amb la categorització i el control, mentre que la línia 'A casa és on hi ha el cor, no ets sense llar, però ets sense cor' subratlla el buit emocional que pot acompanyar. comoditat material. La cançó també toca la idea d'una 'crisi de mitja vida', una obra de teatre sobre la crisi de la mitjana edat, que indica un estat perpetu de por i insatisfacció existencials. El tema recurrent de 'els llums estan encesos, però no hi ha ningú' serveix com a metàfora de l'existència buida que porta molta gent, atrapada en un cicle de consumisme i expectació social.
A la darrera part del popurrí, les lletres es tornen encara més surrealistes i d'humor fosc, amb imatges vívides de 'molletons adolescents cridant' i 'una nit al drive-in amb un AR-15'. Aquestes línies posen de manifest l'absurd i la violència que poden amagar sota la superfície de la vida suburbana. La repetida tornada 'És només cultura' serveix com a recordatori cínic que les normes i els valors que estimem sovint són arbitraris i poden ser més perjudicials que útils. La cançó, en última instància, qüestiona la naturalesa mateixa de la cultura i la identitat, i demana als oients a alliberar-se de les limitacions de la societat i abraçar-se al seu veritable jo, encara que això signifiqui ser 'blau i fred'.