'Atlantis' de Seafret és una balada commovedora que s'endinsa en l'agitació emocional d'una relació fallida, utilitzant la metàfora de la llegendària ciutat enfonsada per il·lustrar el col·lapse d'un vincle que abans era sòlid. El duet de música britànic, conegut per la seva narració emotiva i el seu so folk-pop, captura l'essència del desamor i la lluita per arribar a un acord amb el final d'una història d'amor. La melodia melancòlica de la cançó complementa la lletra introspectiva, creant una potent narrativa de pèrdua i resignació.
Les línies inicials configuren una escena fosca, amb arbres deserts i una sensació d'aïllament, deixant entreveure el buit que segueix una separació. La referència al 'sòl inestable' suggereix que la relació es va construir sobre una base fràgil, propensa a col·lapsar-se sota pressió. La frase repetida 'No puc salvar-nos, la meva Atlàntida, caiem' fa sentir la sensació d'impotència, ja que l'orador reconeix la seva incapacitat per evitar la caiguda inevitable. La imatge de construir només per tirar cap avall reflecteix la naturalesa cíclica dels seus esforços, on cada intent de salvar la relació condueix finalment a una destrucció més gran.
Al llarg de la cançó, la interacció entre 'cor' i 'cap' significa el conflicte intern experimentat durant una ruptura, on l'afecció emocional i la realització racional estan en desacord. La lletra transmet una sensació de finalitat i acceptació, ja que el ponent admet el dany irreversible que causen les paraules i les accions. L''Atlantis' de Seafret ressona amb qualsevol persona que s'hagi enfrontat a la difícil decisió de deixar anar, reconeixent que algunes coses, un cop trencades, no es poden arreglar, com la ciutat perduda que mai es podria recuperar al mar.